Long live the old flesh

Videodrome (1983) de David Cronenberg és probablement una de les obres més icòniques del cyberpunk dels vuitanta més el-fi. Es podria fins i tot dir que la famosa frase del final, resumeix de manera brillant com la lògica del vídeo estava penetrant ja l'àmbit domèstic i deixant enrere les ments preclares de gent com Paik. La nostra actual cultura de la imatge, el naixement del reality xou i el creixement exponencial dels estudis visuals, tots ells li deuen alguna cosa a aquest “llarga vida a la nova carn!” que crida el protagonista Max Renn, just abans de pegar-se un tir i de reafirmar així la nova transcendència del visual. Des de llavors hem tractat de reconciliar-nos amb aquesta pulsió de mort deslligada; tractant d'entendre aquesta imatge digital palpitant, eròtica, electrònica, més poderosa si cap que la seva predecessora mecànica. Gràcies a això, pot ser que avui ens relacionem amb les imatges d'una forma tant més higiènica a com suggerien les pròtesis gore de Cronenberg, però això no ha minvat en cap forma el seu poder orgiàstic. Al contrari, en el procés d'adquisició d'aquesta nova carn de la mirada hem desenvolupat un gust pervers per noves extremitats fantasma, òrgans immaterials i presències immediates, deformant així aquest tros de carn precisament cancel·lat pel sacrifici de Renn: el cos. I és que com més ens endinsem en la utopia del visual més sentim que la carn del nostre avui profund és també una vella desconeguda. Carn que respon a l'antiga tradició màgica de la “paraula de comandament”, teixida amb codi i entremesclada de senyals alfanumèriques. El fet cert és que en l'era de la xarxa social i de la hipervisualidad compartida ens estem convertint en més text i en més paraula que mai: no ja donant-li carn a la paraula, sinó sent engolits per aquesta; pel seu espai textual. No com en el document escrit, elevant el passat al present, sinó en “temps real”. Els estudis textuals sempre han estat atents a les fluctuacions del significant lingüístic. No obstant això el seu enfocament ja no és necessàriament semiòtic o hermenèutic sinó material, concentrant-se en les alteracions del document, la carta, el llibre, en les implicacions socials i performatives de les seves edicions i revisions. Alguna cosa que en els últims anys, amb l'adveniment del text digital, ha vist ampliada aquesta carn del text a alguna cosa que va més enllà de la mera fisicitat — com diria Ronald Scheifer, a una sort de “materialisme intangible”. En aquest sentit, l'email pot no diferir massa de la vella carta, però al costat de la missatgeria instantània i les xarxes socials redefineixen sens dubte la nostra noció de presència textual. I ho fan fins al punt de substituir gestos tan corporals, tan orals, com ho eren la salutació o l'abraçada.

Després de tot, pot ser que no estiguem lligats a una pistola, com ho estava Renn, però sens dubte estem units al teclat omnipresent; encarnats també per les nostres pròtesis textuals.

“Llarga vida a la vieja carne” reuneix una selecció de treballs que exploren “la llengua” com un múscul de la boca en lloc de com una expressió idiomàtica de la cultura: una cinquena extremitat que gesticula en la foscor, modelant l'aire, humitejant la parla, assaborint potser el sentit de les pedres. Mitjançant diferents interpretacions de l'inefable, materialitats bucals i volums sords, els autors exposats ens conviden a sentir com de asémics poden arribar a ser els vells teixits del text. Una matèria fosca, sòlida però flexible, que es pregunta què és el que ens dóna la carn avui.

Carlos Fernández-Pello

Agraïm a la galeria Air de Paris per la seva col·laboració, i als artistes participants per l'entusiasme demostrat cap a aquest projecte.

Aquesta exposició és el resultat de la cinquena edició del Curatorial Open Call que organitza NoguerasBlanchard.